En el moment d’educar tots ens plantegem si estem fent el correcte, volem fer-ho bé, sense cometre cap errada, fent el millor pels infants i sabem que haurem d’esperar molt temps, anys, per a poder veure’n el resultat.
Tots volem que els nostres fills siguin feliços i, a vegades, pensem aconseguir-ho evitant-los frustracions, deixant-los fer allò que volen i, sense voler-ho, consentint-los. Estimar vol dir posar límits, haver de dir no. Hem d’educar fent-los autònoms i alhora marcant uns límits per donar-los seguretat. Hem de deixar fer, marcant les pautes. Els nens i nenes han d’anar descobrint que són capaços de fer cada cop més coses, que se’n surten perquè això els farà continuar aprenent. De petits, la base d’aquests aprenentatges ha de ser els hàbits quotidians, vestir-se, menjar sol, endreçar les joguines… per anar passant a tasques que requereixen més esforç i dedicació.
La tasca dels educadors i pares és encoratjar i animar a descobrir. Qui no s’ha emocionat quan el seu fill s’ha posat per primer cop el mitjons, ha llegit les primeres paraules o li ha fet una pregunta interessant? Aquesta és la gratificació d’educar, veure que se’n surten sols, que descobreixen, que et necessiten cada cop menys. Per tota aquesta tasca d’aprenentatge i descobriment, de creixement i autonomia, necessiten un entorn segur que els generi confiança, que els marqui el límit fins on poden arribar en la seva descoberta i aquest és el paper que ens toca fer a pares i educadors. Nosaltres som el referent i eduquem més amb els fets que amb paraules. Les reflexions, les explicacions són bones i s’han de fer, però els infants aprenen en tot moment i sovint de veure què fem i com ho fem. Per tant, la tasca d’educar no té descans.
Els nens i nenes esperen de nosaltres protecció, però no sobreprotecció; confiança, però no excés de llibertat; autonomia, però amb pautes; estima però no consentiment.
Núria Asturgó Ayats
Directora Acadèmica