El nombre XXIV ens parla d’una llarga història que s’inicià el 1992. Alguns dels caminants d’enguany ja hi eren en aquell inici. Segur que són milers de persones les que han viscut aquesta mateixa experiència, al llarg d’aquests anys. Quin tou de complicitats han fet possible que la Caminada esdevingui una tradició en la nostra escola, que es fa forta, es fa veritable comunitat, quan acumula aquest patrimoni de vida que són els projectes compartits.
Fer camí és una metàfora de la vida i, alhora, un aprenentatge per a la mateixa. Camí i vida requereixen esforç, a vegades, intens. Es fan en companyia. Exigeixen convicció per seguir endavant, quan el pas es fa feixuc. Ambdós ens ofereixen moments de goig i de dolor. La Caminada ens ha posat en contacte amb el nostre cos i, d’aquesta manera, en contacte amb un mateix. Hem topat amb els propis límits; hem comprovat que som capaços de molt d’esforç; així, ens hem fet més humils i agraïts. Hem caminat junts; ens hem conegut, ens hem apropat. No volíem pas competir. Hem estat respectuosos amb l’entorn: per on hem passat, hem procurat no abandonar-hi deixalles. Vet ací que la Caminada no és sols una activitat; expressa i conforme una manera de viure.
Montserrat ha estat i és punt de destí de persones i grups; també ha estat la nostra meta. No deixa de ser misteriós que, després de tants segles, aquesta muntanya mantingui la seva força d’atracció. Les motivacions dels qui hi fan camí són, certament, diverses, però hi ha quelcom en comú; tal volta és el fet de sentir-se a casa. Pujar a Montserrat és com tornar a la llar, allí on hom se sent segur, protegit… No deixa de ser suggerent el fet que la imatge que presideix el santuari d’aquesta muntanya sigui el d’una dona, una mare que sosté el seu infant, en la seva falda: imatge de tendresa, d’acolliment. Hi ha homes i dones que han consagrat llurs vides a fer que aquesta muntanya sigui un far que il·lumini els qui troben que, en aquest món, hi ha massa tenebra; han vinculat, per sempre, llurs vides a aquest entorn, a fi que els peregrins hi trobin abric, aixopluc. Sí, fer camí vers Montserrat és, sobretot, un viatge interior, per trobar la llar comuna; per cercar aquella Presència que ens fa sentir com infants a la falda de la mare; i és tan gran el desig d’arribar-hi, que hi hem esmerçat totes les forces. Tot seguit, baixarem novament a la vall; però durem amb nosaltres una espurna d’aquest foc, que escalfa allò que és fred.
Víctor Filella