Massa coses per explicar d’aquesta fantàstica experiència. Comencem per quan la Núria i la Marina van venir a la nostra classe a dir-nos si volíem participar en els Special Olympics. Des del primer moment m’hi vaig apuntar sense gairebé saber que aniria, però tenia el pressentiment que seria una experiència única que no oblidaria mai.
Passats uns quants dies unes exprofessores voluntàries van venir a fer una petita explicació sobre els Special Olympics i ens van posar uns vídeos molt i molt emotius, els quals em van fer reflexionar sobre on aniria i que aniria a fer.
Mentre anaven passant els dies tenia més ganes i més emoció per anar a l’assaig per participar en l’acte inaugural.
Per fi va arribar el dia de l’assaig. Quan vam entrar al Palau va ser molt emocionant veure la quantitat de gent que estava allà per fer que aquells jocs fossin possibles, així que em vaig posar més contenta encara quan em vaig adonar que jo també formaria part de la gent que faria possible tot allò. En l’assaig m’ho vaig passar molt bé hi havia un ambient molt maco.
Va arribar el dia de la gran inauguració dels jocs i estava molt nerviosa. Però a la vegada orgullosa de mi mateixa.
Vam arribar i l’ambient era més maco encara que el del dia anterior. Estàvem fora esperant per entrar i tots els atletes baixant dels autobusos molt amb les seves cares de felicitat em feien feliç a mi.
Quan estàvem dins l’emoció i els nervis eren encara més forts, ja que veure als atletes tan contents saltant d’emoció et feia estar més nerviós i a la vegada content. Eren sensacions estranyes.
Va arribar l’hora d’entrar a escena i estava molt emocionada, i disposada a fer-ho el millor que podia.
Ja sortint a escena vaig mirar a les grades i estaven plenes, de dalt a baix amb un munt de gent mirant-nos. Va ser una sensació bonica. A mida d’anar avançant i quan la música va començar tots els atletes tenien un somriure d’orella a orella, quasi m’emociono, però vaig somriure i ja està, dins meu era com si tingués papallones.
Quan vaig arribar a casa vaig explicar-li tot a la meva família i estaven molt orgullosos de mi, que hagués participat en tot allò que jo hagués posat també el meu granet de sorra, i em van dir:
- Clàudia, i si de gran et volguessis dedicar a una cosa relacionada amb aquesta gent.
Em vaig quedar parada i vaig pensar… Sabia que aquell ofici a mi m’ompliria i m’aportaria molt i jo també els podria ajudar molt.
Sabia i sé que aquest ofici no és fàcil i que és dur, però estic disposada a llançar-me a la piscina per ajudar.
Clàudia Carrillo