Menú

XVIè Concurs de Narracions Solidàries

Destaquem

El dissabte 4 de maig, la Sala Tarafa de Granollers va acollir el lliurament de premis de la 16ena edició del Concurs de Narracions Solidàries que organitza Mans Unides.

Enguany aquest concurs pretenia sensibilitzar els nois i noies sobre els Drets Humans i la Igualtat de Gènere”

A la categoria de 10 a 11 anys es van presentar 55 treballs, dels quals va resultar guardonat amb el 1r premi el treball de Guillem Riera Mancilla, alumne de 6è C de la nostra escola, amb un treball que porta per títol “ La crua realitat”.

Moltes felicitats Guillem!

Aquí teniu el relat guanyador:

La crua realitat

En Jan tenia un talent especial a l’hora d’escriure, i és per això que va decidir participar en el concurs de Narracions Solidàries que organitzava Mans Unides. El lema d’aquell any era: “Els drets humans i la igualtat de gènere”

I així va ser com, tot decidit, va anar al seu ordinador i va començar a buscar sobre el tema. Sincerament no li trobava massa sentit, i pel seu cap rondaven preguntes diverses: Com podia ser aquell el tema d’un concurs? Igualtat de gènere?

Malgrat tot, com que volia fer un bon escrit i entendre què era tot allò de la discriminació, va anar a la biblioteca Can Pedrals, situada a l’altre extrem del carrer de casa seva, i va començar a buscar informació sobre aquell tema que a ell li semblava tan estrany.

Durant una setmana sencera es va passar de cinc a set de la tarda buscant informació, sense trobar res anormal, i és que tot el que deien els llibres passava a casa d’en Jan, i per suposat, per a ell, tot era normal.

Un dia la Sra. Roser, la bibliotecària de Can Pedrals, estranyada i encuriosida a parts iguals per saber perquè en Jan venia tants dies seguits, li va preguntar què feia i què buscava allà tantes hores.

En Jan, amb la seva naturalitat i espontaneïtat habitual li va explicar que estava buscant informació sobre un tema ben absurd per tal de participar en un concurs. Un cop en Jan li va haver explicat tota la història, la Sra. Roser es va quedar blanca, estava clar que en Jan havia normalitzat la crua realitat que vivia a casa seva, i ella tenia el deure moral d’ajudar, d’aturar i de fer veure a en Jan que les coses podien ser diferents i per suposat millors.

La Sra. Roser li va dir a en Jan que ja era tard, i que marxés cap a casa, que els seus pares el devien estar esperant. La Sra. Roser, quan va veure que en Jan ja era fora va trucar ràpidament a la seva amiga Mireia, que era espavilada com ningú i sempre trobava solucions per a tot. Totes dues juntes, es van passar la nit rellegint els llibres que en Jan anteriorment havia consultat per confirmar totes les seves sospites.

Mentrestant, a l’altra punta del carrer, en Jan acabava d’entrar a casa seva i va veure el pare escarxofat al sofà amb la seva cervesa a la mà, i la mare plegant roba com una desesperada alhora que preparava el sopar. El pare va agafar un grapat de crispetes i se les va posar a la boca. Al cap d’uns segons el pare va començar a cridar: quina porqueria! Les crispetes gairebé no tenen sal i a més a més estan cremades! I dit això va llençar les crispetes pels aires. El pare va seguir veient la televisió com si no hagués passat res i la mare, amb el cap baix, va anar recollint cada una de les crispetes mentre rebia desprecis del seu marit a tort i a dret. Allò era habitual de veure a la família d’en Jan. Quan la mare va acabar de recollir les crispetes se’n va anar a preparar el sopar sense descuidar que encara tenia una bona muntanya de roba per plegar i endreçar.

Feia temps les coses a casa en Jan no rutllaven. El pare s’havia quedat a l’atur i malgrat que els diners escassejaven, i el pare no trobava cap feina, la mare no es podia ni plantejar de treballar fora de casa. La mare s’havia de cuidar de la casa i de la família, aquesta era la seva feina! A més a més, la mare no sabia fer res de bo, acostumava a dir el pare.

En Jan i el pare van sopar un platet d’arròs i una micona de pa. Feia dies que el menjar a casa era gairebé el mateix cada dia. La mare cada dia estava més prima, i és que a ella, sempre li havien fet creure que els homes i els nens passaven sempre per davant a l’hora d’alimentar-se i en tantes altres coses. I així era, ella havia de menjar les sobres i tenia molt assumit que si algú havia de passar gana a casa, aquesta era ella.

Si potser us pensàveu que aquestes coses només passaven al tercer món, ja veieu que esteu molt equivocats! En Jan vivia en una població del que en podríem anomenar el primer món i ja veieu com anaven les coses a casa…

L’endemà, al sortir en jan de l’escola, es va dirigir cap a la biblioteca, i, quan va veure que estava tancada, molt estranyat, va trucar al timbre per veure si hi havia algú. Li va obrir la porta la Mireia, en Jan al veure-la es va preguntar on era la Sra. Roser, però no va tenir ocasió de preguntar-ho perquè acte seguit va veure tot de dones assegudes a la biblioteca, i com si es tractés d’una pel·lícula, cadascuna d’elles es va anar aixecant seguint un ordre i explicant la seva vida; que si les tenien de menys, que si les pegaven, que si a la feina elles eren les menys valorades…també van explicar que com es sentirien elles si les dones maltractessin als homes, i que calia empatia, i per sobre de tot, igualtat.

A en Jan totes aquelles històries el van commoure, però una de les coses que el va fer pensar més va ser que totes elles s’assemblaven a la seva mare.

I és que totes elles havien patit maltractaments tant físics com psicològics.

A partir d’aquell dia en Jan ja no tornaria a ser el mateix, ell era el fill d’un maltractador i no se n’havia adonat fins ara!

Assumint i acceptant amb el cor encongit el que passava a casa, com que en Jan estimava molt als seus pares, va decidir fer que la seva mare prengués consciència del que estava vivint, que no podia seguir així més temps i es va proposar fer que el pare reflexionés sobre el mal que havia fet a la seva família.

Pel pare, no va ser feina fàcil, perquè ja portava des de petit tenint aquest rol.

Però quina cosa hi ha més bonica que les paraules d’un fill per tocar el cor i fer canviar d’opinió als seus pares?

I treballant, parlant molt, de mica en mica i gota a gota, poc a poc en Jan va aconseguir canviar la dinàmica del seu pare, de la seva mare i d’ell mateix.

I sense ni tan sols pensar-hi, ja havia arribat la data establerta per fer entrega de la redacció. Per fi en Jan havia entès què volia dir la discriminació, i ara, per fi, ja estava preparat per fer el seu escrit, l’escrit de la seva vida.

No he sabut mai si va arribar a guanyar o no el concurs de Mans Unides, però el que sí que tinc clar és que en Jan i la seva família havien après una lliçó de vida que mai oblidarien.

Guillem Riera Mancilla

0

Categories:   Altres, Primària